Etiquetas

, , , , , , , , ,

  Enric Soler i Godes (Castelló, 1903 – Valencia, 1983) escritor y pedagogo, uno de los máximos exponentes en la defensa de las “Normes de Castelló”. Normas ortográficas elementales, que siguen básicamente las normas de Pompeu Fabra i Poch, adaptadas al valenciano. Fue uno de los editores y colaboradores de la editorial Sicania, fundada por Nicolau Primitiu en 1959.

  En la colección Sicania Popular-I, en su número 26 publicado en 1962, edita el libro  “Els Valencians pintats per ells mateix” con prólogo de Enric Soler i Godes y grabados de la edición de 1859, incluyendo textos de autores tan afamados como Vicent Boix, Josep Bernat i Baldovi, el baró de Corts, Josep Vicent Nebot y el autor que nos atañe Pasqual Pérez i Rodríguez, autor del capítulo titulado “El Terrer” donde narra las vicisitudes diarias de los vendedores de terra d´escurar burjasotenses.

1.

  Páginas 114-117

2.

El Terrer

Els terrers de Burjaçot.-Terreta d’escurar.-Una bona mesura.-Conill de porxe.-El dimoni i emptador.- Butxaques buides, costelles calentes.- Ofici d’infants.-Terra de pelaire.

  Pels temps en que els fematers envaïen la ciutat tots els matins, un altre personatge, que en aquest cas era sempre un xiquet que no passava dels dotze anys , feia també acte de presencia pels carrers: el terrer, el que a cavall d’un ase venia terreta d’escurar que portava dintre d’una sàrria.

   L’ofici era de poques pretensions i de poques ganàncies. Hi ha que aclarir, que natura, debades, li oferia la matèria prima del seu negoci. El terrer, per lo comú, era de Burjaçot, que és on estan les mines de la terreta d’escurar; d’aquesta terra arenosa i groga que les ames de casa valencianes usen encara per a escurar culleres, forquilles, ganivets, tupins, cassoles, paelles i demés estris que hi ha a les cuines i serveixen per a fer i coure el menjar.

  A l’auba, el terrer marxava a les mines, omplia la sàrria i au! cap a València manca gent a vendre la mercaderia, cridant de quan en quan, -Al terrer! Terreta d’escurar!

  I prompte,  la veu d’una ama o d’una fadrina que volia que li ompliren el tupí, el feia aturar- se.

  Sense baixar de la bèstia, el terrer, que sabia mesurar amb molta ciència anava ficant grapats de terra aullada i així el tupí s’omplia en no res; però l´ama volia atapir la terra i això portava una baralla de la que acabava callant sempre el terrer que afegia un parell de grapats més a camvi d’un tros de pa, que bona falta li feia.

  Cobrava els llanderols i a seguir el seu camí entre bocí de pa i cant de mercader. No faltava de vegades el crit de que s’aturara i com al cap d’una estona no apareixia la compradora seguía avant. Era una befa de poca solta d’algun conill de porxe, que així deia la gent als velluters, que entretenien la monòtona tasca del teler fent aturar algun venedor o fadrina.

  El terrer anava mentalment comptant els llanderols que portava a la butxaca i amb un colp d’ull mesurava la terreta que encara li quedaba per veure de fer desaparéixer, per a dispeses pròpies, algun cèntim. El pare, a l’omplir-li la sàrria, ja tenia pesada i medida la terreta que el fill s’emportava; açò vol dir , que al tornar el xic a la barraca, havia de presentar el compte net: tants llanderols de la terreta venuda i allí estava la que li havia sobrat.

  De vegades, el menut, a la tornada perdia l’enteniment i anava a casa amb les butxaques buides. No faltaven per les afores de les portes de Quart o dels Serrans el rotglet de gent maligna sense més ofici que el fer-s e amb els quartos dels demés, ajudats d’algun ganxo que feia caure al beneit que s’aturava a sondejar què passava allí i al vore què fàcilment es guanyaven els cèntims, la tentació era tan forta com clar el negoci que tenia al davant -el dimoni sempre furga-, i jugant-se el primer llanderol i entusiasmat en la ganànda inicial tornava a posar; guanyava i perdia, fins que el deixaven més net que una patena. Tot consiròs marxava a casa on aguantava amb ressignació els colps de vimet o les bascollades de reglament.

  El terrer voltava la ciutat al pas mansoi del pobre ase, al que pujava fent d’estrep amb la cua caragolada al peu, i no tenia més distraccíó que anar veent els aparadors de les tendes on tantes coses virolades i meravelloses hi havia i que mai podria comprar. Quan es trobava amb algun company d’ofici feien una curta conversa, puix en aquells carrers del segle passat, dos ases amb sàrria de costat a costat eren prou per a embossar el pas de la gent que els escridassava de mala forma.

  No era el de terrer, un ofici de pervindre, com ampliació del negoci algú d’ells portava en un cabàs a banda, uns terrossos de terra gris, dita terra de pelaire, que servia per a traure les taques de la roba; per això l’exerci en xiquets que, al fer-se grans serien llauradors, jornalers i a tot estirar carreters.

  Pasqual Pérez i Rodríguez

  Pasqual Pérez i Rodríguez (Valencia 1804 – 1868) periodista, fotógrafo, profesor e incluso sacerdote escolapio, aunque esta última ocupación tuvo que abandonarla por incompatibilidad con su dedicación política y literaria. Fundador junto con Juan Arolas y Pedro Sabater del “Diario Mercantil Valenciano” y “Psiquis”, el primer periódico dirigido exclusivamente a mujeres. Es el máximo exponente de la “Novela gótica española”, injustamente olvidado como muchos otros autores valencianos, recuperado por la doctora Miriam López Santos de la Univerisidad Complutense de Madrid en su tesis doctoral La novela gótica en España (1788-1833). Su novela “La urna sangrienta o El panteón de Scianella” es la obra cumbre de la literatura gótica española.

urnasan2

 

Espéculo: Reseñas, críticas y novedades (UCM)

Pascual Pérez y Rodríguez “La urna sangrienta o El panteón de Scianella”

Universidad Complutense de Madrid: http://www.ucm.es/info/especulo/numero46/urnasang.html

Espéculo

 

EspécAssociació Cultural Templers de Burjassot©®

 

Anuncios