Etiquetas

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

teatro principal_ca 1910_thumb[3]

Teatre Principal de València Ca.1910 (Font)

La lliteratura del Regne de Valéncia alcança una altíssima cota en l’esplèndida floració “quatrecentista” dels Ausías March, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Rois de Corella, Martorell, etc.

Ausías March, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Rois de Corrella i Joanot Martorell

Pero en la centuria següent es produïx un procés de castellanisació lliterària, en el que es dissoldrà casi totalment l’expressió vernàcula en les Lletres.

Si be seguixen editant-se espayatdament alguns dels clàssics valencians —aixina, per eixemple, Jaume Roig en 1581 i en 1561, o el propi Ausias March en 1589, en el complement de la traducció castellana original de Baltasar de Romaní—, mediat el sigle XVI van destacant-se els escritors en llengua de Soriera, com Juan de Timoneda o Gaspar Gil Polo, en un primer grup, al que seguirà a finals de la centuria el dels dramaturcs que constituïxen la aportació valenciana del teatre espanyol del Sigle d’Or: Rei de Artieda, Virués, Tárrega, Gaspar Aguilar i, sobretot, Guillem de Castro, al que seguixen en edat Carlos Boyl i Ricardo del Turia.

Juan de Timoneda, Gaspar Aguilar i Gullem de Castro

De tots modos, la producció estrictament lliterària valenciana proseguix, encara que a nivell popular. Aixina, durant els sigles XVI i XVII la llengua vernàcula servix de vehícul per a coples, gojos i romançades d’índole generalment religiosa, aixina com per a alguns sermones.

En el sigle XVIII seguixen manifestacions similars, a les que s’afigen numerosos coloquis i raonaments, regularment per a descriure festejos religiosos i profans, per boca de personages ficticis, que varen alcançar certa popularitat en el seu temps, com Sento el Formal, Tito Bufalampolla o Nélo el Tripero.

Front al grosserisme de la llengua i de la lliteratura del regne de Valéncia s’alcen en el mateix sigle XVIII ben intencionades veus, com la del notari Càrles Ros, que publica obres com Epítome de l’orige i grandea de l’idioma valencià (1784), Breu diccionari valencià-castellà (1789), Breu explicació de les llibretes valencianes (1750), Correcció de vozes i phrases que el vulgo o comú de Valéncia usa, o ha introduït, parlant (o volent parlar) el seu matern idioma (1751), Qualidades i blasones de la llengua valenciana (1752), etc.

Paralelament, Càrles Ros cultiva la llengua vernàcula en numeroses obres de caràcter popular, com a gojos, coloquis, raonaments, romançades, etc., i edita la Rondalla de rondalles, de Galiana.

Pero l’esforç del notari valencià no troba continuació colectiva en la seua época, llevat algunes esporàdiques excepcions individuals, com el pare Calina, Juan Collado, fra Luis Navarro, etcétera.

Per lo que a obres dialogades, representables o no, fòra dels coloquis i raonaments no hi ha manifestacions en llengua valenciana. Sembla, no obstant, que a mitat del sigle XVIII mosén Bartolomé Tormo va escriure un joguet còmic, en un acte i en vers, titulat La fira d´Albayda, el text de la qual ha permaneixcut inèdit.

teatro ruzafa años 30_thumb[2]

Pati de butaques del Teatre Ruzafa de València, 1930 (Font)

ELS PIONERS (Fins a 1861)

És ya en el sigle XIX quan trobem obres dramàtiques —representables i representades— en la llengua del regne.

Ocupen el primer lloc, cronològicament, els milacres, eixes peces en un acte i en vers que escenifiquen els més populars milacres deguts a l’intervenció del Patró de Valéncia, Sant Vicente Ferrer. Obres interpretades per chiquets i representades en altars o escenaris a l’aire lliure, en motiu de la festivitat del taumaturgo valencià, en llocs ya tradicionals de la ciutat: carrer de la Mar, Mercat, Tros Alt, etc.

Juan arolas

Juan Arólas

En la primera mitat del sigle XIX, a part d’alguns milacres d’autor desconegut, es representen uns atres de J. Lleó, Miguel Magraner Soler, Vicente Clérigues, fra Luis Navarro Ferrer, el pare Juan Arólas, Tomás Villarroya Sanz, José Garulo Villel, Miguel Preciós, etc.

En realitat, el milacre és un gènere dramàtic popular que, havent precedit cronològicament en la seua aparició al teatre profà modern de Valéncia, perviu el seu cultiu fins als nostres dies, vinculat a l’anual celebració de les festes en honor de Sant Vicente Ferrer, i els autors dramàtics més celebrats conten en algun milacre entre les seues obres.

Poc a poc, cap a mediats de sigle van apareixent algunes peces en llengua valenciana, com Visanteta la de Patraix, de Joaquín García Parreño.

Pero a partir de 1850 gradualment va aumentant la producció teatral en valencià gràcies a un chicotet número inicial d’autors.

josé bernat y baldovi

José Bernat i Baldoví

Nom destacat entre els inicials és el de José Bernat i Baldoví (1809-1864), prolífic poeta satíric en castellà i en llengua vernàcula, que en 1850 estrena La Tertullia de Colau o Partaques i caragols, a la que seguixen, entre unes atres, Qui tinga cucs que pèle fulla o Obedecer al que manda (1855), Un fandanguet en Paiporta (1857) o El agüelo pollastre (1859), Al mateix temps va rendir tribut al teatre popular religiós en varis milacres.

Despuix de Bernat i Baldoví inicien també la seua llabor dramàtica atres autors, la producció dels quals seguirà desenrollant-se en el periodo posterior.

Aixina tenim a Ramón Lladró Mallí (1825-1896), que estrena en 1854 la seua peça A falta de bons o Raféla la filanera, a la que seguixen La demaná de la nóvia (1858), El mejor marido o Sento el de Meliana (1858) i El sereno d’Alfafar (1858).

Igualment comença en esta época la seua producció valenciana un autor dramàtic, que va estrenar també —i molt abundantment— en els escenaris madrilenys: Rafael María Liern Cerach (1882-1897). Ad ell es deuen en esta época, a part d’algun milacre, els joguets De femater a lacayo (1858) i Les elecsions d´un poblet (1859).

Francisco_Palanca_y_Roca,_de_Vicente_Aznar_(cropped)

Francisco Palanca i Roca

Per eixos mateixos anys es troben les obres de Francisco de Paula Rochano (Els amors d’un torrentí, 1859) i de Rafael Vives Aspiroz (Els marors d’una fadrína o El viudo vert, 1860).

I principalment va iniciar la seua llabor dramàtica valenciana un autor que ha de figurar despuix entre els clàssics del teatre regional: Francisco Palanca i Roca (1884-1897). Són obres seues en esta época inicial: La millor rao, el trabuc (1859), Llágrimes d´una femella (1859) i Suspirs i Llágrimes (1860). I en este autor s’entra ya en el capítul següent.

Imagen-patio-butacas-Sala-Escalante_EDIIMA20171005_0104_4

Pati de butaques del actual Teatre Escalante, antic teatre del  Patronat de la Joventut Obrera (propietari del teatre). Des de 1985 està llogat a la Diputació Provincial de Valéncia. La sèu del Escalante està ubicada en el carrer Landerer, 5, antiga sèu del Patronat.

ELS CLÀSSICS (1861-1895)

eduardo escalante mateu

Eduardo Escalante Mateu

De 1861 a 1895 es desenrolla l’activitat dramàtica de qui ha de considerar-se, si no com a fundador, sí com el que ha donat forma, consolida i arraïla el teatre valencià modern: Eduardo Escalante Matéu (1884-1895).

Encara que en 1855 havia rendit l’habitual tribut al teatre religiós popular en els seus dos milacres (La vanitat castigada i La muda), és en 1861 quan comença la seua valiosa llabor de saineter.

Des del Déu, déneu i noranta (1861) fins a l’estrena pòstuma de Trapatroles (1895), Escalante dona a l’escena prop de cinquanta sainets, en els que es retraten en pinzellades certeres, gràfiques i gracioses les costums, els defectes i les virtuts de les classes mija i popular de la ciutat de Valéncia en la segona mitat del sigle XIX.

No és fàcil destacar en la producció escalantina els sainets més conseguits. Servixquen de simples eixemples La prosesó per ma casa (1868), Bufar en caldo chelat (1869), El trobador en un porche (1870), La chala (1871), Barraca en lo cabañal (1872), La escaleta del dimoni (1874), Una sògra de castañola (1875), Lo Pati de Peixcaors (1884), etc.

Rafael maría LiernContinuen en este temps produint teatre valencià alguns autors que havien iniciat la seua llabor anteriorment. Aixina, Lladró Mallí (La boba i el embobat, 1872; El titot de Nadal, 1875; Un tio sense nebots, 1875, etc.), Rafael María Liern (Un rato en l´hort del Santísim, 1861; La flor del cami del Grau, 1862; ¡¡Carracuca!!, 1878; El que fuig de Deu…, 1874, etc.). I fins i tot el pioner Bernat i Baldoví en Pascualo i Visanteta o El tribunal de Favara (1861), que és honesta versió d’una desenfadada i irrepresentable peça que va donar a l’estampa en 1845; Batiste Moscatell (1862), etc.

Un atre autor que, havent començat la seua producció abans que Escalante, s’integra per dret propi en el grup dels «clàssics» és Francisco Palanca i Roca, que dona a l’escena obres que varen quedar de repertori, com la comèdia en tres actes Tres roses en un pomell (1870), Toni Manena i Chuán de la Són (1872), Un parent de l´atre mon (1872) i, entre unes atres, els drames en tres actes Decrets de la Providència (1878) i Lo guardiá de capugins (1878).

Joaquín Balader Sanchís (1828-1898) és un atre dels autors bàsics d’este periodo, en obres que varen sobreviure a la seua época, com Al sa i al pla (1862), Eixarop de llarga vida (1862), Les beseroles de l´amor (1874), Els besons de Sedaví (1875) i moltes més, aixina com alguns milacres.

Junt a Escalante, Balader i Palanca i Roca cal situar a «José Ovara», pseudónimo de José Mamano Piquer (1827-1881), autor, entre atres obres, de Fuchint de les bombes (1878) (en colaboració en Escalante i Balader), Un aprenent de lleti (1877), Per tres pésetes i micha (1877), Bous de mort (1878), El tio Serol (1882), etc.

Compartixen en els anteriors els primers llocs en l’escena valenciana de l’época atres escritors. Aixina, Antonio Roig i Overa (1844-1898), al que es deuen Els bañs de les barraquetes (1871), Un chuche munisipal (1878), El tonto del panerot (1879), Tres abelles de colmena (1882), El tesor dels Chermanells (1884), etc.

Igualment José García Capella (1840-1902) dona a l’escena moltes obres, entre les que es destaquen L´alcalde de Meliana (1871), Un casique a redolons (1872), La veu de la consiensia (1872), No és la sort pa qui la busca (1874), Cada ovella en sa parella (1891), etcétera.

També és de senyalar Manuel Milles Casanoves (1845-1914), en Sota, caball y rei (1878), Ni rei, ni caball, ni sota (1874), Retrats al viu (1884), Cascarrabies (1888), etc.

O José Campos Mart, autor de Un flamenco de Alboraya (1885), Un granerer en casaca (1887), Un casament del dimoni (1894), etc.

Són molt numerosos els autors de teatre valencià en este periodo en producció menor que els mencionats anteriorment. Entre ells cal citar a Francisco de Paula Hortes, Juan Bautista Burguet, José María Fambuena, Estanislao Máñez, Francisco Bellido, Eduardo Perla, Francisco Barber, José Merelo Casademunt, Rafael Bolúmar, Rafael Torróme, etc.

7_SIMARRO

Vicente Boix Ricarte

També se seguix cultivant el gènero dels milacres per alguns dels autors ya mencionats, aixina com per uns atres que casi exclusivament produïxen obres d’esta classe, com l’historiador i poeta Vicente Boix Ricarte, Joaquín Badía Adell, Vicente Chervás, Rafael Ramírez Torrent i uns atres.

UN TEMPS DE TRANSICIÓ (1895-1916)

Durant els vint anys d’este temps —fi i començ de sigles— descendix la producció teatral valenciana, i en aquells finalisen la seua producció dramàtica alguns autors que varen començar en l’época anterior i comencen la seua llabor uns atres que s’integraran en la numerosa promoció següent.

Per una part es troben alguns clàssics i uns atres que podem considerar com els seus epígons, mentres que per una atra inicien varis autors jóvens les seues tasques dramàtiques. Aixina veem Campos Marté, en El gallet de Favara (1896); a García Capella, en El femater de la casa (1899); a Milles Casanoves, en El tir per la culata (1909), i a Merelo Casademunt, en ¡Un talent de carabasa! i Visantet el latos, abdós de 1910, en que tots ells finalicen la seua llabor dramàtica desenrollada principalment en el periode anterior.

Com continuadors de la generació dramàtica anterior es destaquen Juan Colom Sales (1852-1917) i Eduardo Escalante Lleig (1854-1921). Abdós varen iniciar la seua llabor en ple temps «clàssic» i la varen continuar en el següent. Recordem del primer, entre moltes atres, Talis cualis cum camalis (1872), El sant del agüelo (1881), El tio Cañaules (1909), ¡Peix d’ara viu! (1918), Chirigotes (1916), etc.

Parlant de Eduardo Escalante Lleig, va continuar en la llínea de son pare, el gran saineter Eduardo Escalante Matéu. Per cert que, a causa de que cap dels dos va firmar les seues obres en el seu segon llinage, molts catalogaors i bibliólegs confonen l’atribució de les obres d’abdós.

De Escalante (fill) cal citar, entre unes atres. Del porrat de Sent Antonio a les Torres de Serrana (1887), Valensia a la matiná (1888), Mil durs i tartaneta (1897), Marieta la estanquera (1898), etc. I va contribuir eficaçment al afianzament de la sarsuela valenciana; servixquen d’eixemples Quintos i reganchaors (1888), Les barraques (1899), El roder (1905), etc.

Vicente fe castell

Vicente Fe Castell

Hi ha també un grup d’escritors la llabor dramàtica dels quals es desenrolla dins d’este temps de transició. Entre ells poden citar-se Vicente Fe Castell (Portfolio de Valéncia, 1898; Les  viudes de la plaseta, Els festeros de la guasa o Catarrocha descuberta, 1900; Carmela la pentinaora, 1911, etc.), Antonio Palanca i Os (De la mort a la vida, 1898; Mala lluna, 1900), Francisco Vidal i Roig (1865-1928) (El Palleter, 1904; A Roma per tot, 1911, etc.), Pedro Chirivella Merseguer (¡Ahi va un casaor!, 1908 ; El gobemaor del pati, 1909 ; La mort a la gola, 1916, etc.), Bernardo Morales Sanmartín (La borda, 1911; La mare térra, 1916), José Ferrando López (Moli de vent, 1896; Les dos roses, 1901, etc.) i un nutrit número d’escritors en menor producció dramàtica.

Per últim, en este temps, que denominem de transició, inicien la seua aportació al teatre valencià uns autors que desenrollaran la seua llabor a lo llarc dels anys següents.

Maximiliano_Thous_1927

Maximiliano Thous Orts

Deuen ser destacats Maximiliano Thous Orts (1875-1947), en ¡De Carcaixent… i dolses! (1896), ¡Foch en l´era! (1899), La bella Codoñ (1918), etc.; «Pepe Angeles», nom artístic i lliterari de Pedro José Àngels i Luis (1871-1982), en Avans de la prosesó (1901), Cambiar d’estat (1910), Tònica la viuda (1918), etc.; Francisco Menges García (n. 1877), en Ineseta (1908), Per fer les cartes o Un ball en la Societat Teler (1906); Estanislao Alberola Serra (1861-1988), que havia estrenat en 1890 Un alcalde de monterilla, va donar a l’escena La pau del poble en 1901; Rafael Martí Orberá (1880-1968), en L´ombra del siprer (1910), L’ ase del poblé (1911), La elecsió (1911), etc. També en esta época comencen la seua llabor dramàtica dos autors importants en el periodo posterior: Fausto Hernández Casajuana (1888-1972), en Sireretes de pastor (1911), El carrero de la llanda (1914), etc. I José Peris Cela (m. 1960), que en Tres artistes de porche (1907) i Terres málaides (1911) inicia en esta época una carrera d’autor que li situarà en primera llínea en els periodos posteriors.

teatro-talia

Teatre Talía abans cridat la Casa dels Obrers de Sant Vicente Ferrer. Es va construir en l’any 1927

ELS VINT ANYS FELIÇOS

Les dos décades que comprenen els anys que van de 1916 a 1936 representen l’época de  major activitat dramàtica valenciana. És el periode en que hi ha més i més prolífics autors, aixina com més locals dedicats al cultiu del teatre vernàcul. Ocupa el primer lloc en este periodo José Peris Celda (m. 1960), la llabor del qual, formada per més de huitanta títuls, es desenrolla principalment en estos vint anys, encara que haguera segut iniciada, com ya hem dit, en l’época anterior i encara done a l’escena algunes obres en els últims lustres.

Dins de la seua extensa producció podrien citar-se a guisa de eixemples: Sels de novensá (1917), Sal de la figuera (1917), Per la fam d´heretar (1918), Nelo Bacora (1918),  L’esmeralda llevantina (1918), Lo que val un bes (1919), El dolor de fer be (1921),  Més allà de la lley (1927),  Rialles del valer (1928), Cuant elles volen (1981),  Front a la vida (1931), Voler sense voler (1932), etc. També va cultivar el gènero musical de les revistes: Así Arrós en fesols y naps, Así no quedem ni ú (1918), ¿Volem llum? o Valensia a fosques (1918), Cacaus i tramusos (1927), Salpicó d’anguiles (1931), etc. Igualment va estrenar alguns milacres.

Seguix a Peris Cela en cabal dramàtic Francisco Barchino Pérez (m. 1955), que en més de xixanta títuls ompli també este periodo i fins i tot estrena algunes obres en els posteriors. Entre les seues obres figuren: Colombaire de profit (1917), ¡Qui de fadrí no la corre! (1918), ¡No hiá un marit fidel! (1919), Els badalls de la fam (1921), La barraqueta del Nano (1921), Terra fangosa (1924), La caragolá de Chimo (1925), La clavellinera del barri (1930), El cuquet del cariño (1931), etc. També va donar a l’escena obres musicals, com Les amoroses (1927), A la lluna de Valensia (1924), ¡La caraba! (1926), Les formes de la sabatera (1928), Els Leandros (1928), etc.

Va despuix dels anteriors en fecunditat dramàtica José María Juan García, en més de cinquanta obres en el seu haver. Servixquen d’eixemples: ¡Che, quin lio! (1916), A Nadal… coques (1918), L’amo del poble (1924), Carabasa m’han donat (1925), Les glándules de mono (1926), Cuan l’amor és de veres (1934), etc. També, com els anteriors, cultiva el gènero musical en ¡Chòfer, a Novetats! (1925), Colometa (1927), Canut i Canutet (1938), El rey Pepet (1935), etc.

hernandez_casajuana_faust

Fausto Hernández Casajuana

Completen el quintet d’autors més fecundos d’este cicle dos noms que varen començar les seues activitats dramàtiques en l’época anterior: Fausto Hernández Casajuana i Rafael Gayano Lludi.

Al primer pertanyen: Capitulé Tónico (1917), La dona fa la casa (1925), La flor del voler (1927), El sol de la Bolsería (1931), La vista cansa de Mary Hetta (1931), etc. Notable èxit varen conseguir algunes obres musicals, escrites en colaboració en Maximiliano Thous Orts: Ama, ¿hi ha foc? (1920), A la vora del riu, mare… (1919), M’he deixat les espardeñes (1921), Mare, no li hu diga al pare (1922) i unes atres.

I de Gayano Lluch poden citar-se en este periodo: Visites de l’atre mon (1917), ¡Agarrat, que ve la curva! (1920), ¡Ya tenim casa! (1921), ¡Arruixa, que plou! (1927), La meua dona no és meua (1932), etc. Sobre obres musicals cal mencionar, entre unes atres, Chagants y nanos (1926), La Font de l’Amor (1927), Els Reixos dels pobres (1927), etc.

Pròxim en producció als anteriors es troba Francisco Comes García, que va iniciar les seues tasques teatrals en el periodo anterior, pero que és en este on desenrolla major activitat. Vegen-se alguns títuls: L´espirit de ma cuña (1917), Lili la volantinera (1918), ¿Ahón està la meua dona? (1920), U que ve l´atre mon (1922), Churament sagrat (1926), La constitusió en ma casa (1932), etcétera.

En producció quantitativa similar, més de trenta títuls, trobem a Felipe Meliá Bernabéu, Vicente Vidal Corella, Vicente Montesinos Palomares i Jesús Morante Borres. He ací algunes de les seues obres:

De Felipe Meliá: Un meche improvisat (1921), Els fills d´els vells (1926), Lo que no torna (1927), Al pas del Nasareno (1928), El ambient (1931), Lo més gran (1932), La filla de la portera (1934), etcétera.

De Vidal Corella: Amor i vaselina (1918), El penitent (1919), Resialles del visi (1921), Lo que val un tros de pa (1927), etc. I algunes obres musicals, com a D’aquella Valensia… ya no queda res (1928) o Valensia a la moda (1931).

De Montesino Palomares: El mestre de bandurria (1916), Les desdiches del Tenorio (1917), Un Belmonte d’ocasió (1918), ¿I dihuen que´l peix és car? (1926), Si vols ser Papa… (1927), etc.

I de Morante Borres: Animetes santes (1928), ¡La va cansó de la vida! (1926), Violetes d’amor (1928), El mestre d’escola (1930), L’home, la dona i els fills (1932), etc.

Entre els numerosos autors que escriuen teatre valencià en estos decenis encara poden senyalar-se com destacats: José María Garrido, Alfredo Sendín Galiana, Vicente Marco Rivas, Eduardo Buil Navarro, Enrique Beltrán Royo, Francisco Mingues Llorca, Luis Juan Alcaraz, José María de la Torre Covarrubias, Arturo Casinos Moltó, Luis Martí Alegre (1901-1972), José María Beltrán Pérez, Miguel Tallada, Antonio Virosque Samper (m. 1980), etc. Sense oblidar a atres escritors importants que, procedents del periodo anterior, terminen la seua llabor en estes décades: Rafael Martín Orberá (Els tres nóvios de Toneta, 1925; Bodes d’or en l´horta, 1927; Honra entre llengües, 1927; Amparo, 1931; Rondalla de rondalles, 1934; Pobres millonaris, 1936, etc.).

pepe angeles (2)

“Pepe Angeles”

Estanislao Alberola Serra (Terres secanes, 1924; Trosos de vida, 1924; Cansonera valensiana, 1928; La demaná de la nóvia, 1927; Ans que tot, mare, 1928; Al que´s burla…, 1929, etc.).

Maximiliano Thous Orts (El poblé canta, 1925; La cúa de la rabosa, 1931; El dragó del Patriarca, 1931; L’últim lleó, 1932, etcétera).

I «Pepe Angeles» (El consell de ma muller, 1926; Al treballaor, faena, 1926; ¡Ya soc pare, ya soc pare!, 1927; Un mal pensament, 1930, etc.).

EL COLAPSE INEVITABLE (1936-1945)

Peris Celda-PepicoNaturalment, la guerra espanyola (1936-1939) va supondre un tall en les activitats dramàtiques valencianes. Encara en 1936, per l’impuls procedent del periodo anterior, es varen estrenar algunes obres, com José Maria de la O, de Vicente Vidal Corella i Alberto A. Cambó; Gavina de port i Els hereus del tio Pere o A que te muigues no espere, de Miguel Tallada i José María de la Torre; La Belladona, de Fausto Hernández Casajuana; Els papirusas, d’Alfredo Sendín Galiana; Cap i cúa i Cap amunt anem, de José Peris Celda; Válensia a palpes i Els fills dels pobres, de Francisco Barchino; Dos paraules no més, L´agüelo i el gafarró i Avant, sempre avant, de Julián Ribas Arambul; El vehinat i Estampes sainetesques, de Luis Martí Alegre, i algunes poques obres més.

En el bieni 1937-1939, molt esporàdicament s’estrenen obres valencianes. Aixina: El diputat per Vila-Robell, de Julián Ribas Arambul, o Cosquerelles y Casos y Coses o Ni són tots els que estan…, de José Peris Celda.

De 1940 a 1945 solament s’estrenen varis milacres, gènero al que contribuïxen Ricardo Garrido Juan, Vicente Montesinos Palomares, Manuel Sánchez Navarréte i algun atre autor.

Captura de pantalla (238)

Teatre Alkazar, la seua grafia original era Teatre Alcázar, carrer General San Martí. Ca 1932

LA RECUPERACIÓ (1946-1970)

A partir de 1946 les circumstàncies permeten que es recomence l’activitat dramàtica valenciana, i tornen a la palestra autors veterans, com José Peris Celda (Vosté és mon pare, 1950, i La Valensia de hui, 1954), Francisco Barchino (La cotorra del Mercat, 1946, i La cría de la cotorra, 1947), Fausto Hernández Casajuana (Nóvios a la plancha, 1946; Enredro de cacherulos, 1947; El mas de Masiá, 1962, i Bomba va, 1968), Jesús Morante Borres (L’alcalde de Favara o Encá hi han moros en Valéncia, 1947; ¡La rebomba atòmica!, 1950; La muntanya d’or, 1951; Bandera de pau, 1954, etc.) José María Juan García (El pato de l´Albufera, 1947; El roser encantat i La tómbola, abdós de 1955, en colaboració en Juan A. Muñoz, etc.), Alfredo Sendín Galiana (L´hort embruixat, 1951; Si en vols més, pera el cabás, 1968, i algunes més en colaboració en atres autors), Luis Martí Alegre (El rellonche de l´Achumtament, 1946; La Plaça Redona, 1952; Els farols, 1958, etc.), Enrique Beltrán Royo (Sayons i granaeros, 1948, i vàries en colaboració en atres autors), Vicente Vidal Corella (Caldo de gallina, 1951, i Yo soc el mataor, 1951), José María de la Torre (El pobret agüelo, 1947; Histories d’una escaleta, 1952, i ; ¡Pos si que va l´aqueta!, 1958).

Junt a esta generació d’autors procedents de l’anterior periode sorgix una promoció nova de jóvens escritors que omplin les décades més recents. Entre ells podrien destacar-se els següents:

Enrique Albí Hernández, en Amor i sacrifisi (1958), La mare té rao (1959), Les quatre flors (1959), Coses valensianes (1960), Parlen les flors (1962), etc.

Juan López Cátala, en Aixina és la vida (1961); ¡Hasta may! (1969) i atres vàries en colaboració en diferents autors.

Arturo Moliner Valls, en Els dichosos platillos (1951), Lo qu’el fum s’emporta (1958), Amor i creílles o El nóvio de la meua nóvia (1955), L’ou de Colón (1956), etc.

José María Beltrán Pérez, en De bona raça (1952), ¡Eixa dona és ton pare! (1958), Matrimoni sense dona (1954), S’ha perdut una nóvia (1957), Un deshonrat en molta honra (1962), etc.

Marzal Barbera, en El Consell de les Aigües (1960), Crit de festa (1964), Qu’és fa tard (1964), etc.

Germán Marco Ripollés, en Fes be (1961), Del atre mon vindrán (1968), etc.

Juan Antonio Muñoz Sáez, en La dolsor d’una llágrina (1952), El nóvio de ma sogra (1954), Valéncia plora (1957), etc.

José Gregori Climent, en La sort no és pa qui la busca (1947), ¡Carn vella! (1950), Les dos mentires (1958), etc.

Arturo Casinos Guillem, en ¡A eixe el case yo! (1951), En un vago de tersera (1958), El nebot de mon tio (1954), etc.

Rafael Ibáñez Yillagrasa, en Cásat, cásat i vorás (1955); ¡Un marit al preu que siga! (1955), Dos com una cabra (1957), etc.

Als noms anteriors podrien afegir-se els de José Martínez Rodrigo, J. Alarte Querol, Vicente Novella Sansano, Joaquín Saura Fenollosa, Carmelo Vicent Suria, Rafael Manzano Máñez, José María Jorge Coll, etc.

Un gènero dramàtic menor, que en époques anteriors va tindre aparicions esporàdiques, és el apropósit, escrit en motiu de circumstàncies o festes especials; pero és en estos últims decenis quan ha alcançat un cultiu més intens.

S’han senyalat com a fàcils autors de apropósits Marzal Barbera, Jorge Coll, García Pastor, Martínez Coll, Manzano, Albí Hernández i fins a una trentena més, entre ells escritors destacats d’un teatre de major contingut dramàtic.

També en esta época última s’ha continuat escrivint milacres, gènero en el que l’autor més especialisat ha segut Manuel Sánchez Navarrete.

Antonio Ruiz negre

Antonio Ruiz Negre

També devem incloure al periodiste i dramaturc Antonio Ruíz Negre, creador de la Taula Valenciana d´Autors Teatrals i membre de la Associació d’Escritors en Llengua Valenciana. La seua obra lliterària va ser molt extensa des de la comèdia al drama, passant per l’intriga, la série negra, o el café-teatre: (Tres comedies curtes (I): A mi No; Navellos, 18; L´Hostal del Llorrer) 1992; (Tres comedies curtes (II): La Foto; Que estem esperan-la; Paella de marisc) 1994; (Blanc de negre) 1995; (¡Quina familia!) 2001; (Trilogía de la coentor. La Foto; Felisa; Benibufit) 2003.

 

Captura de pantalla (236)

Ubicació del Saló i/o Teatre Novedades, en el carrer Barques nº 9. Despuix de la seua desaparició va ser la sèu de la famosa papelería valenciana Sena & Alós

CONCLUSIONS

La lliteratura dramàtica de Valéncia és de contingut i  difusió  «casera», la qual cosa no obsta per a que, dins d’eixe caràcter, tinga autors d’un estimable nivell lliterari, com Rafael Martí Orberá, Bernardo Morales Sanmartín i alguns poetes que també varen cultivar el gènere dramàtic. Pero la gran massa del teatre valencià té un marcat sagell popular, tant per les característiques dels autors com del públic al que principalment anava dirigit aquell.

En llengua vernàcula apareixen drames, comèdies, saínets, joguets còmics, farses, apropósits, sarsuela, revistes, etc. És a dir, que tots els gèneres i subgéneres dramàtics han tingut representació en el teatre valencià. Abunden els drames i comèdies en “dos i en tres actes”, la major part d’eixe teatre ho formen peces en u solament, generalment  còmiques.

L’especial caràcter de la majoria de les obres es reflectix en la seua temàtica i en el seu llenguage. Per un costat, és exponent de tipos i costums de Valéncia, sàtira social, comentari a acontenyiments d’actualitat, etc. Encara que no falten obres de més ambiciós propòsit o d’impuls poètic, pero sempre arrelats en la problemàtica valenciana més sensible a l’espectador.

Eixa producció dramàtica va tindre la seua realisació en els escenaris. Durant el periodo «clàssic», els teatres que varen cultivar en prou assiduïtat les obres valencianes varen ser el de la Princesa (que durant les dos repúbliques va rebre el nom de «Llibertat»), el Principal i el de Ruzafa, havent anys que en els tres va haver representacions en llengua valenciana. Junt ad ells, esporàdicament, es trobaven el Teatre-circ Español, el Circ Colón i el Teatre Apolo.

Eixos mateixos teatres, desapareguts els circs, varen seguir representant obres valencianes en el periode de 1896 a 1916. Pero és llògicament entre els anys 1916 i 1936 quan aumenten els escenaris dedicats al teatre valencià.

Per la seua duració i ininterrompuda continuïtat ocupa el primer lloc el Saló Novedades, que actua durant tot el periodo. Ad este cal afegir els quatre teatres citats al principi, pero, sobretot, a uns atres que varen sorgir a la calor de l’entusiasme pel teatre valencià: Moderno, Alkázar, Regional, Nostre Teatre, aixina com el Teatre-circ Regües i entitats no comercials, entre elles la Societat Coral El Micalet o el tradicional Lo Rat Penat, els escenaris del qual mantenien també temporades teatrals.

En recomençar-se en 1946 les activitats dramàtiques en valencià, varen seguir cultivant-les de tant en tant els teatres Principal i Ruzafa, i en major assiduïtat, Alkázar, Talía, Serrano, Casa dels Obrers, Patronat de la Joventut Obrera, etc.

Les estrenes d’obres en llengua valenciana no eren exclusius dels teatres de la capital. També els va haver en Alacant, Alacuas, Albaida, Alberic, Alcoy, Alcudia de Carlet, Aldaya, Algemesi, Alzira, Benaguacil, Benicarló, Benifayo, Bétera, Burjassot, Burriana, Carcér, Castelló, Cullera, Chella, Chirivella, Denia, Gandia, Godella, Játiva, Llíria, Moncada, Parcent, Paterna, Picanya, Puzol, Rafelguaraf, Ribarroja, Sagunt, Sollana, Sueca, Villareal i Vinaròs.

Obres estrenades en els teatres de Burjassot:

Manuel Urribary (Teniente Robert) El dedalet de l´amor i ¡Eh! Chiqueta…, abdós en el Teatre Pinazo, giner 1929. Sempre manen les dones i Un nóvio per dèu quinsets en el Teatre Círculo Católico, giner 1929 i 17 de febrer de 1929.

Ricardo Floch, Chics aplicats (obra per a chiquets), un acte, Teatre Círculo Católico, 8 de juliol de 1932.

Vicente Salelles Varó (Visálvaro) En molts matrimonis…sòl intervindre el dimoni, comèdia, Teatre Pinazo, 28 d’octubre de 1932. Vaig trovar un àngel, comèdia, Teatre Pinazo, 20 de novembre de 1932. Lo que resòl un mati, comèdia en colaboració en Vicente Tomás Sánchez, Teatre Pinazo, 27 de dicembre de 1932.

Fausto Hernández Casajuana, Los Reyes vagos, apropósit en un acte, Gran Café Bar Los Silos, 1945.

Enrique Albí Hernández, El crit del Palleter, apropósit en un acte. Teatre Parque Fallero, 29 d’agost de 1959.

En l’interpretació de les obres valencianes es varen distinguir els actors Ascensio Mora i Manuel Lloréns, en el periodo «clàssic», i en temps següents, Francisco Menges, Juan Colom, Pepe Angeles, Manolo Taberner, Vicente Broseta, Pepe Alba, Julio Espí, Abelardo Merlo, etc., aixina com les actrius Amalia Mondéjar i la senyora Clement, entre unes atres, en époques distintes. Alguns actors varen ser també autors dramàtics, com a Mora, Menges, Colom, Angeles, Broseta, Alba, Espí, etc.

(EsquerraAbelardo Merlo Bort, (Centrecartell publicitari del Teatre Principal, anunciant l’estrena de l’obra Pascualo y Visanteta o El tribunal de Fabara, de José Bernat y Baldoví, el 24 de març de 1858. Actriu protagonista Amalia Mondéjar, (Dreta) Pepe Alba.

Javier Martínez Santamaría

   Corrector Jesús Moya Casado

Associació Cultural Templers de Burjassot©®

 

Transcripció lliure de l’artícul “Un siglo de teatro valenciano. Materiales para su estudio”, publicat per la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Tomo LXXVII,l. Madrid, giner-juny 1974, pp 150-167. Autors: Severino Guastavino Robba i Guillermo Guastavino Gallent.

Biblografía:

Silvestre, Ò. P. (2005). Pepe Alba (1885-1951): dies i obres d´ un actor d´ estrena. Braçal: revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, (31), 235-260.

Viadel, E. M. La Vida Escénica en la Ciudad de Valencia: Temporada 1972-1973.

Anuncios