Etiquetas

, , , , , , , , , , , , ,

Bon dia a tot lo món.

Tal dia com hui d’el any 1436, el Consell de la Ciutat de Valéncia nomenà un tribunal examinador, per a tots els que practiquen l’ofici de “menescal”, confirmant en sa titulació a quins demostraren tindre la destrea deguada, i ordenant que en lo successiu per a eixercir la menescalia será preceptiu passar examen previ. A l’època migeval, el “menescal” era l’individu que es dedicava a l’atenció mèdica dels equins i, per extensió, dels atres animals de peu redó, aplicant els coneixements propis de la disciplina coneguda tradicionalment com “art de la menescalia”. Estos individus no sempre van rebre tal nom. El malnom clàssic grec, tant al món grecoromà com al bizantí, fou el de “hippiatros” (mege de cavalls), practicant de la ciència coneguda com “hipiatria”, ya que eren els equins els únics animals atesos per estos tècnics, sent, possiblement, obra dels pastors la guarició dels animals de ramat, com s’ha documentat en èpoques posteriors.

17495880_1261648467252457_1929537351_n

A l’exèrcit romà existia el “veterinarius”, soldat que tenia cura de tots els animals emprats al context militar per qualsevol raó (guerra, càrrega, alimentació o sacrifici). A l’Occident migeval, ab l’única excepció del centre i oest de la Península Ibèrica, es difongué el nom de “menescal”. Entre els pobles germànics de la primera Edat Mijana era un cap militar ab comandament i responsabilitat sobre dotze cavalls i, encara que a vegades podia exercir de veterinari, solia servir-se d’ajudants a l’hora de dispensar atenció sanitària ad aquells animals.

A l’Espanya moderna, la paraula “mariscal” servia per a designar els caps militars i també els veterinaris militars. Ara bé, al Regne de Valéncia, Castella i a Portugal, més influenciats per la cultura islàmica, es difongué l’ús d’”albéitar” (de l’àrab “al-baytar”, (mege de cavalls) per a designar els menescals, i aixina apareix ya a les “Partidas” d’Alfons X el Savi.

17467895_1261648600585777_1970003592_n

D’atra banda, cal tindre en conte que les llatinisacions dels mots ab que s’identifiquen estes pràctiques són habituals a la documentació migeval (“menescallus”, “faber”, “faber menescallus”). Les denominacions migevals continuaren en us fins al desenrollament de la professionalisació contemporànea i l’aparició d’escoles i facultats de veterinària a finals de l’època moderna i, sobretot, en les primeres dècades del segle XIX. Des de en aixó s’imposà la paraula “veterinari”, d’origen romà i que venia a designar un camp d’activitats que anava molt més enllà dels cavalls.

En les imagens, portades de llibres migevals relacionats en el tema.

Jesús Moya Casado

Associació Cultural Templers de Burjassot©

 

Anuncios