Etiquetas

, , , , ,

La paraula porchada en llengua valenciana, té el mateix significat que sostre en castellà. El fill d’esta terra no usa mai la locució castellana i ha introduit la valenciana com d’us corrent en la rica llengua de Cervantes.

La porchada en l’antiga vida valenciana, tingué sempre gran importància. No havia vivenda de casa construïda entre finals del segle XIX i principis del XX que no tinguera la seua porchada.

Era una de les primeres preguntes que fea l’aspirant a inquilí quan pretenia una vivenda: ¿Té porchada? Per a afegir a continuació, ¿Podria vore-la?

Era la tal dependència una de les que se consideraven més indispensables, perque en ella no soles se depositaven tots aquells mobles passats de moda o sobrants, les estores i les catifes, els cofrens replets de roba en desús i els molts trastos circumstancialment apartats del maneig corrent, sino que també en molts casos era alberc del galliner, en temps que les ordenances municipals no molestaven tant com hui en dia; era, també, lloc de recree per a la chicalla de la vivenda, i no poques voltes lloc d’espargiment de gent no tan menuda, que alli improvisava escenaris i representava comedies o fea títaros.

077

A la porchada li deuen els nostres museus no pocs dels objectes artístics que en ells s’admiren. Allí estigueren arraconats i empolsegats anys i anys, exposts constantment a la voracitat de les rates i als mals tractes dels seus moradors. Molts no pogueren soportar tants crebants i sucumbiren; atres, en més fortuna, conseguiren salvar el temps necessari per a passar de trasto vell a preat recòrt d’atres temps.

De les porchades valencians se sortiren infinitat d’antiquaris i ferrovellers i s’han fet bons negocis, aixina com d’eixas mateixas porchades eixí bona part de tot lo que constituïa l’economia i l’aixovar de les cases antigues.

Hui els nous edificis no tenen porchades. La vida ara es molt distinta a la d’antany. Se viu més al dia. Lo que no te aplicació immediata se ven o se tira, pero no se guarda. Els mobles ya no son lo sòlits que eren els antics, ni els teixits de fil, de lli o de seda tenen la consistència d’aquells. Aquells vells cofrens de fusta, en tancaments magnifics, que guardaven peces de nostres antepassats, han desaparegut. ¡Quants d’eixos cofrens foren oberts per la chicalla de la casa i serviren les seues penyores per a vestir-se en elles i parodiar representacions teatrals!

La caiguda de la –d– intervocàlica en la terminació –ada, –ades és general i característica del valencià, ni s’ha de considerar vulgarisme ni s’ha de pronunciar esta -d-, que es manté en l’escritura; trompada, portada, comprada, pronunciades sense caiguda de -d-, conferix al valencià parlat una afectació que el parlant rebuja. (L’Estàndart Oral Valencià).

Jesús Moya Casado

Associació Cultural Templers de Burjassot©

 

 

Anuncios