Etiquetas

, , , , , ,

       La vesprada animava al passeig. El fresc de l’hora baixa, quan el sol de l‘estiu ya anava cap a la seua posta diària abillant el, fins eixos moments, cel de color puríssima ab reflexos d’or i flama, feya el caminar més plaenter. Junt ad eixe blau que encara es podia trovar, el cel més pareixia una real senyera coronada o una mija taronja sanguina de qualsevol gran sèu.

       Les dònes, ab poals banyaven el carrer per a refrescar el lloc on les charreres, després de sopar, se produirien com totes les nits; unes tristes, atres en recorts de joventut i que serien motiu de rialla.

      Era un carrer no molt llarc. La casa en un portaló de fusta velluça de doble fulla, que s’endevinava residència d’alguna familia de llauradors, pel olor que eixia a cavall, era lo més cridaner en les alienades fronteres. Perfums que es barrejaven en el recent agranat i regat de la terra que rodejava la porta de la casa. Un carro s’entreveïa al fondo de l’entrada.

       En la porta, es trobava un chiquet assentat en una cadira de bòva. Semblava molt sério y en la mirada perduda, com si volguera vore per a on s’amagava eixe sol que anava desapareguent poc a poc.

       Yo anava donant un plaenter passeig i quan passava per davant del chiquet, viu que no reaccionava davant de la meua presència; son mirar era el mateix.

       Me cridà la atenció la actitut del chiquet i em posí al seu costat. Viu de propet sa cara seria, mes no trista.

       Me fiquí davant de ell i en aixó el chiquet digué:

– ¿Quí eres?

      Yo li contestí:

–  Un mac.            

-¿Un mac dels de veritat? ¿Dels que fan màgia?

      Digué el chiquet al temps que se li allumenava la cara.

– D’eixos mateixos… ¿Vols que et faça un joc per a tu a soles?

      Li diguí.

– ¡Beeeeeeeeee! ¡Siiiiiiiiiii!

     Digué, alçant els braços cap al cel, ya  enfosquit.

– ¡Val…! ¡Val…! D’acort. Esta-te alerta.

      El chiquet es posà ranteret a ma cara.  De la meua bojaca traguí un mocador chicotet, i s’ho mostrí.

-Fixa’t be en el mocador. Vaig fer que canvie de color.

      Ell seguia les meues mans boquiobert i el semblant brillant a l’espera de lo que anava a ocórrer. En un ràpit moviment de mans, el mocador que abans era groc, se tornà roig.

-¿Veus, ara el mocador groc ya no está. Ara és roig. ¿Qué t’ha paregut?

-¡Encara no m’ho crec!.

      Me digué.

-¿Post fer més?

-Clar; ara el mateix mocador se va tornar blau.

   I seguint en la meua “màgia” el mocador en un tres i no res, se’n tornà blau.

-¿Qué et pareix la meua màgia?

    Li diguí

-De veritat.

    Digué el chiquet

-Be; me’n d’anar; ya es massa tart.

-¡Adeu!… i moltes gràcies.

 -De res chiquet.

    Quan encara no portava quatre o cinc passos, escoltí com el chiquet cridava a tota veu:

-¡Mareeee! ¡Mareeeeeeee! Vine, apressa.

    Viu, ya llunt, com la mare eixia al carrer preguntant en angoixa:

-¿¡Que passa!?

Es que ha vingut un mac y m’ha fet uns jocs molts bonicos.

     En tot i això la gent va eixir al carrer a vore el que passava en tant de rebombori. I sentí com  una veïna li preguntava a atra:

-¿Qué es tot això?

-No ho sé… pareix que és en casa de Viçanteta, la del chiquet cego.

 

-Jesus Moya Casado-

Associació Cultural Templers de Burjassot©

Anuncios